La cinquantena edició del Festival Internacional de la Porta Ferrada ha redreçat, en el seu segon tram, els inconvenients que varen marcar els seus inicis amb algunes suspensions, trasllats de dates i retards en la seva promoció. Tot seguit s’ha pogut anar desenvolupant sense problemes aparents i es va encarrilar fins l’actual tram final.

Per saber de primera mà les raons i obstacles que s’han hagut de d’anar superant, parlàvem amb el responsable polític de l’esdeveniment, el vicealcalde i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sant Feliu, Pere Albó, que declarava que el Festival d’enguany ha tingut una complicació extraordinària que ha estat la del pressupost municipal que no es va aprovar fins el juliol amb l’afegit de la publicació dels edictes que, a més, has de comptar amb què ningú no s’oblidi de publicar com ja ha passat en altres àmbits. Doncs tot això ho ha allargat molt i ha provocat que qüetions administratives no estiguessin a punt, i no per culpa dels responsables del festival, sinó perquè el pressupost no era vigent i això ens ha demostrat, entre altres coses, que el festival s’ha fet massa gran com per tenir una gestió exclusivament municipal.

Preguntàvem a Albó que, arribats a aquest punt, quina és la figura que contempla per tal de fer-lo més dinàmic en la seva gestió i declarava que pot ser una fundació o bé un consorci entre altres. Més que la figura en sí, cal tenir clar que hi ha un nord i que l’edició d’enguany ens demostra que l’hem de seguir. Per exemple: el festival de Temporada Alta de Salt ha articulat un consorci amb la Diputació de Girona per tal de resoldre aquest aspecte i ja ho hem comentat amb la Diputació per veure si també ens encaixa aquest model. El que està clar és que Porta Ferrada ha de tenir una autonomia per tal de gestionar-lo amb agilitat. Hi ha casos locals que ho demostren com és el del consorci del nostre asil i de l’hospital que no només generen equilibri pressupostari sinó que, fins i tot, assoleixen un punt de benefici i, això, és fruit precisament d’aquest model de gestió.

Albó comenta que això ja són deures a fer un cop acabada aquesta edició de la qual, en demanar-li una valoració, es mostrava optimista en comentar que, malgrat aquestes dificultats, ha estat un èxit de públic i d’un èxit artístic sense precedents, digna del 50è aniversari d’un festival que és capaç de competir amb altres que tripliquen i quadrupliquen el nostre pressupost i que compten amb obra social de caixes i de concessions administratives de les més lucratives del nostre país. I, des del municipi, som capaços no només de competir-hi  sinó de fer ombra als altres festivals.

Pere Albó assegurava que, com a guixolencs, cal reivindicar la paternitat del Festival més antic de Catalunya del qual ens n’hem de sentir molt orgullosos al temps que n’hem de fer una bandera de promoció del municipi, entenent-la com una gran eina de reclam turístic, de vincular el nostre nom de ciutat amb una marca de prestigi i de treure tot el rendiment d’un  llegat que l’hem de fer créixer. I si fem aquests ajustaments, precisament en aquests moments, esdevindrà, tot i que ja ho és, un dels grans festivals d’estiu de la Costa Brava i del país.