JORDI SUNYER ENS PARLA SOBRE ORIOL BUSQUETS

Hem demanat al periodista ganxó de TV3, Jordi Sunyer, que ens adrecés unes ratlles sobre el futbolista de Sant Feliu, Oriol Busquets, que va debutar fa uns dies amb el primer equip de F.C. Barcelona en partit de Copa del Rei enfront del Murcia:

“Al Barça, has d’estar tan preparat pel dia que et fitxen com pel dia en què et fan fora”, va comentar en Jordi Busquets, fa un any, en un reportatge emès a TV3. Per a una generació de ganxons culers, tenir un noi de casa vestint aquella samarreta que veien lluir a l’Urruti per televisió ja era una fita, un motiu d’il·lusió. Tant era el nivell o la categoria: era un jugador del Barça. En Jordi potser pot recordar com, en un partit a la Corxera, devia ser el 1986 o 87, un grapat de nanos van (vam) molestar l’Esteve Fradera perquè signés uns quants autògrafs. Havia vingut a veure en Ramon Brugué, un lateral dret de Santa Coloma company de plantilla d’en Jordi i d’en Domènec Torrent. Fradera no havia arribat a trenta partits en dues temporades de blaugrana, però era igual: era un jugador del Barça. Com ho havia sigut el qui els avis encara anomenaven “en Tresené”, evocant els antecedents familiars.

En Jordi, però, sempre va tenir els peus a terra i, segurament per això, se sent igualment orgullós del seu viatge futbolístic, que el va acabar duent pels camins de les categories semiprofessionals i amateurs. A vegades ha pensat en el que podia haver estat, més quan un homònim va guardar la porteria del primer equip durant anys gloriosos, però mai l’ha tenallat el remordiment. Els ensenyaments, voluntaris o involuntaris, que va rebre a la vella Masia del Barça els va saber transmetre als seus dos fills, en Pol (el gran) i l’Oriol (el petit). I hi va afegir la particular visió de les coses que desenvolupen els porters: és la posició més desagraïda, més extrema, elevat fins a l’heroïcitat una setmana, assenyalat per una desfeta l’altra, una ocupació tan específica que, gairebé naturalment, l’exposa molt més al soroll exterior que qualsevol altra. No li va estar malament, a en Jordi, que li sortís un fill que no se sentís atret per la porteria.

Per això, tant en Pol com l’Oriol han anat fent via amb discreció malgrat que les seves trajectòries s’hagin distanciat en qüestió de mesos: el Nadal passat, en Pol militava en un equip de Segona B, el Llagostera, i l’Oriol era un juvenil, del Barça, assenyalat per a un futur interessant, però juvenil. Avui, el gran juga a Tercera amb el Gavà i el petit ha debutat amb el primer equip del Barça a la Copa del Rei. Tots dos, i en Jordi i la Lali, ho viuen amb la mateixa dignitat i normalitat. Al pare li ha sonat sovint, el telèfon, aquests últims dies: Catalunya Ràdio, RAC1, mitjans d’abast estatal. Mai objecta a ser entrevistat, sempre que es compleixi una condició: l’Oriol ha picat a la porta del Camp Nou per mèrits propis, per les seves qualitats futbolístiques i humanes, i així vol que consti. Tot el que sigui insinuar altres qüestions no fa cap bé al que, al cap i a la fi, és encara un nano de divuit anys. Ni es tanquen ferides, ni es venja el pare, ni cap història d’aquestes.

Envoltat i ben assessorat per exfutbolistes que coneixen la casa, també en l’agència que el representa, la feina sorda i eficaç de l’Oriol va traduir-se en la prestació del dia del seu debut. Si va lluir va ser perquè va jugar com sempre; solidari en les tasques defensives, eficaç en la distribució, assumint riscos amb desplaçaments llargs i passades entre línies si els càlculs sortien. Fàcil, en definitiva. Valverde el va advertir abans del partit i el va aprovar en públic després, assenyalant, però, davant dels micròfons, en quins aspectes havia de millorar. Un pas més petit, però més segur, la pastanaga i el pal, l’evolució sense pausa però sense presses. Anem bé. Amb perdó per la opinió personal, tinc la impressió que tots els aficionats al futbol de Sant Feliu, colors al marge, desitgen veure Oriol Busquets consolidat a can Barça, amb més presència i recorregut que en “Rado” Portas (l’únic partit de Lliga del qual va ser la desfeta més gran de la història del Barça, un 12 a 1 contra l’Athletic Club, el febrer del 1931) o en Marc Crosas, els anteriors ganxons que han debutat al primer equip blaugrana. L’expectació, comprensible, no ha de derivar en pressió, gens recomanable. En un futbol que sovint funciona com un fast food, s’imposa gaudir d’un menú degustació com el d’algun dels establiments on se serveixen els productes avícoles de can Busquets dels pollastres. Ara hem degustat el primer tastet, l’estrena. Si ens deixem portar pels que en saben, ens aniran servint delícies mentre perdem de vista el rellotge i ens deixem envair per sensacions plaents. En aquest cas, a més, cuinades a Sant Feliu.

 

Comparteix

Les cookies ens permeten oferir els nostres serveis. En utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem de les cookies. Més informació