No teníem una àmplia crònica de l’homenatge que Nubolaris va oferir el mes d’abril a Genís Cano a la Casa Irla. Xavier colomer Ribot ha publicat el següent article en el seu bloc que considerem d’interès:
“La contracultura. La protesta. La revolta. La revolució. Camus. “We don’t need no education / We don’t need no thought control (…) / All in all it’s just another brick in the wall.” Utopia. Moviment alternatiu. L’anar a la contra. L’humor. El joc. El sarcasme. L’esperança. La integritat. Aquests són els meus referents, o m’agrada dir que ho són, els dels anys 70, hereus dels 60. Un món que estava en desaparició en el moment en què el van viure els poetes i amics que es van aplegar als Guíxols i van voler retre homenatge al desaparegut de manera prematura Genís Cano a la Casa Irla el 9 d’abril passat, un vespre memorable als Guíxols. Enric Casasses, David Castillo, Narcís Comadira, Ferran Aisa, Joan Vinuesa i Anxo Rabuñal; referents ineludibles del panorama actual de la literatura catalana i gallec l’últim. Aquest homenatge em va permetre recuperar aquell món. Sense ser-hi presents també van participar Ester Xargay, Carles Hac Mor i Raimond Chaves, i també es va recordar Jordi Pope.
Un acte reivindicatiu muntat pels Nuboläris, amb Carles Lapuente i Xavi Lloses dirigint, recitant i musicant poemes de Genís Cano i del primer, i amb Àlex Pallí, Nei Albertí i Pablo Rey, entre d’altres, també a l’organització, en què va ser-hi present la seva companya, Isabel Chavarria. Va ser una trobada d’amics que va omplir la Casa Irla. Lectura de poemes, recordatoris, cartes, recança per l’amic perdut, reflectint el dolor de la pèrdua. Com la poesia que li va dedicar Joan Vinuesa quan va morir: La cultura catalana (a Genís Cano, in memoria). “La cultura catalana es pensa a si mateixa / com quelcom similar a un partit.” (…) El factor no té nom, / el que sí té és poca vergonya / i quan vol memòria / però sovint s’oblida de la seva cultura / i d’ell mateix també. / I es creu en l’obligació d’anomenar-se / i el que és pitjor, de recomanar-se.”
Genís Cano va ser un d’aquells bitxos raros que apareixen de tant en tant en aquest món. Un ésser diferent. Algú no difícil, impossible de classificar, d’etiquetar, en un món, l’actual, on res no pot sortir del lloc, de l’espai que se li adjudica. Tant de bo n’hi hagués més com ell. La traca final sorpresa després de tota la recitada va ser la cirera del pastís d’un acte trencador. Genial! Gràcies Nuboläris!”
