El mes de setembre de 2008 l’associació La Mar d’Amics, de Palamós, va lliurar a l’Ajuntament de Sant Feliu la barca “Elvira”, una teranyina construïda l’any 1942 i restaurada l’any 2007-2008 per un grup de voluntaris de l’associació. Posteriorment fou lliurada pel president, Jordi Salvador a la sala de plens de l’Ajuntament a Pere Albó “amb un propòsit pedagògic i de lleure especialment destinat a la gent jove” i, també, per vincular-lo amb les pràctiques del Cicle Formatiu de Manteniment de Vaixells i Serveis Portuaris que els alumnes de l’IES-Sant Feliu realitzen a tocar del port. Però no se li va donar cap ús, es va enfonsar i es va haver d’avarar, traslladant-la a l’aparcament de les antigues pistes de tennis.
Fa uns dies que l’alcalde, Carles Motas s’ha dirigit a La Mar d’Amics per si el volen recuperar abans de procedir a la seva retirada i possible desballestament atès que la imatge d’abandonament es considera negativa i també permetrà recuperar les 6 places d’aparcament que ocupa a hores d’ara.
La Mar d’Amics, a finals del 2010, contrariats per la poca atenció que es va tenir amb la seva cortesia, va publicar un text en un registre melodramàtic, que simulava una carta escrita per la pròpia teranyina, dirigida “a qui correspongui” i que deia textualment:
“Em dic Elvira i sóc una barca de fusta de pesca d’encerclament de l’any 1942. Fa uns dies que ja no suro. Vaig ofegar-me a les tranquil·les aigües del port de Sant Feliu de Guíxols sense que ningú en tingués cura. Ara, desprès d’estrènyer-me amb unes cintes al voltant del meu malmès buc, m’han deixat en terra. Sento dir que m’han “aparcat” en un solar. Tinc el folre de fusta molt espatllat i algun forat. Estic molt trista. Recordo aquells dies que la gent de La Mar d’Amics de Palamós es trobaven per treballar en mi. Foren mesos d’esforç i treball comú. Repararen totes les meves juntes, canviaren trossos de fusta fets malbé, construïren un pont nou, i em pintaren d’uns colors vius i alegres, que ara, dos anys més tard només conserven un somriure d’aquelles riallades.
Les circumstàncies feren que l’ Associació La Mar d’Amics em donessin a l’Ajuntament de Sant Feliu per acabar la meva recuperació i esdevenir un vaixell cultural. Tots aquells projectes de passejar infants, d’explicar com havia treballat pescant durant tants anys, de mostrar aquesta meravella de litoral que tant bé conec, de `participar en festes i trobades semblen haver-se esvaït. Tant de bo encara romangués en mans d’aquells que tant m’estimaven. M’he estat dos anys amarrat en diferents ports, mentre les meves fustes s’assecaven, rebia cops d’altres vaixells que tenien la sort de navegar. Dos anys sense que ningú em poses les mans a sobre per acaronar-me, per somniar en futures singladures, mirar-me l’oli o posar en marxa el meu cor d’acer i fer girar la meva gran hèlix.
En lloc de dur-me a la drassana o a l’escar m’han “amarrat” en un aparcament de cotxes. Jo encara tinc ganes de tornar en mar. la meva situació és desesperada, per això un faig arribar aquest S.O.S.”.
