El diari El Punt Avui va publicar dijous un article sobre l’adquisició d’una part de la finca dels jardins del Monestir (Can Blasco) de 2.784 m2 (5.200 m² amb la cessió complementària) sobre la qual apuntava que “en la inscripció en el registre de la propietat encara resta un serrell pendent: la servitud d’un dret de pas que els amos d’una porció separada de la casa modernista reivindiquen davant el consistori.
L’executiu local havia acordat amb els propietaris de Can Blasco, en l’opció de compra signada al juliol, un preu de 700.040 euros. Finalment, però, en va retenir 15.862 de manera cautelar per compensar el sòl que pugui quedar afectat per la servitud i “les despeses judicials, notarials i registrals que se’n puguin derivar”.
L’acord de junta de govern declarava “que no es considera vigent el dret”, que consta en un contracte del 1922 perquè els residents a l’altra part de la casa hi poguessin accedir, i obria la porta a emprendre accions legals. Malgrat això, el tinent d’alcalde d’Urbanisme, Josep Saballs, es mostrava ahir conciliador: “La via del litigi la voldríem descartar”, però insistia que la servitud “és obsoleta, perquè l’altra propietat avui ja disposa d’un accés independent pel carrer Jacint de Pau”, a la part del darrere de la vella fàbrica Serra Vicens. Amb tot, el registrador de la propietat es va inhibir d’eliminar la inscripció de la servitud si no hi ha acord o ordre judicial.
Mentrestant, Saballs diu que mantenen converses i han lliurat les claus de la reixa dels jardins als propietaris veïns, tot i que recorda que la intenció a mitjà termini és que s’obrin a tot el públic”.
Arrel d’aquesta publicació el grup municipal de Moviment d’Esquerres (MES) ha difós una nota que, amb l’enunciat “Caram, hi havia un dret de pas!”, diu textualment:
En referència als darrers esdeveniments coneguts en relació a l’adquisició de la finca de Can Blasco i arran del que avui ha explicat el regidor d’urbanisme a un mitjà de comunicació, volem fer les següents consideracions:
1.- Resulta esperpèntic que l’Ajuntament s’hagi vist obligat a tornar les claus d’una finca que ha comprat al cap de pocs dies d’haver tancat l’operació.
2.- Semblaria que si existia aquest dret de pas, l’Ajuntament no l’hauria d’haver barrat mai. L’Ajuntament no pot al·legar que no coneixia l’estat de la finca i impedir a les braves el pas a uns veïns que sempre han accedit a casa seva per aquell lloc. Aquesta actuació no es digna d’una institució com la municipal.
3.- Contràriament, si es considerava inexistent el dret de pas, semblaria que la defensa d’aquesta posició per part de l’Ajuntament hauria d’haver estat més sòlida del que al final s’ha demostrat. És evident que no ha aguantat el primer assalt i per tant demostra també una lamentable gestió. Segons ha explicat el mateix regidor, el registrador de la propietat ha denegat la inscripció de la propietat tal com considerava l’Ajuntament que s’havia de fer en referència a aquest punt.
4.- Davant de tot això la Junta de Govern no ha tingut més remei que acordar iniciar accions legals per tal que sigui un jutge qui finalment li digui al registrador que ha d’inscriure i als veïns que han de passar per un altre lloc.
En resum, al cap de pocs dies de sortir de cal notari i comprar la finca de Can Blasco ens trobem que l’Ajuntament ha de tornar les claus, té problemes per inscriure la propietat que ha comprat al registre i es veu obligat a anar al jutjat.
Creiem que abans de sortir als mitjans fent publicitat de la seva meravellosa gestió, i dient que per fi uns jardins que eren del poble tornen a ser del poble primer haurien d’haver fet bé els deures, comprovar com estaven aquests drets de pas, per què ara resulta que els ciutadans han pagat prop d’un milió d’euros per uns jardins en els quals no podran entrar fins que un jutge no resolgui el contenciós, que pot ser que falli en contra de l’Ajuntament i llavors la solució s’allargarà més en el temps. El que si sabem, és que per ara, els que si han pogut anant d’excursió als jardins, són l’equip de govern quan van presentar la compra a la premsa.
Encara que el senyor alcalde al tercer Butlletí Municipal en la presentació afirmés que es compraven “Uns terrenys d’una superfície de més de 5200 metres quadrats que inclouen la muralla del segle XVIII, la torre de guaita, la casa modernista i els jardins”, de cases només n’han comprat mitja i d’aquí els problemes. Ironies a part, el problema és molt seriós i qui pagarà els plats trencats si la sentència no és favorable a l’Ajuntament, serà la ciutadania, que és finalment qui paga mitjançant els impostos.
No sembla pas doncs una gestió que pugui merèixer gaire bona nota.
