I després

ARTICLE SOBRE PONÇ PUIGDEVALL A EL PUNT AVUI

Compartiu aquesta història

El diari El Punt Avui publicava el passat dilluns un article d’Eva Vázquez dedicat a l’escriptor i crític literari ganxó, Ponç Puigdevall que us reproduïm:
“El gener del 2007, Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) va atraure un dels atacs més furibunds de què hagi estat objecte un crític literari en la nostra història recent. Aleshores escrivia les seves ressenyes a les pàgines catalanes del diari El País, que es caracteritzaven per una total falta de condescendència que li impedia perdonar, com diu Enric Sòria, ni “la incúria estilística ni la mediocritat cofoia”, seguint aquella màxima segons la qual no hi ha llibres bons o dolents, sinó ben o mal escrits. Més de dos van entendre, al contrari, que la bondat, en especial si està al servei de causes nacionals, havia de ser l’argument prioritari, i van carregar durament contra el crític, acusat d’acarnissar-se contra els autors catalans en conjunt en una deliberada estratègia de “genocidi cultural” obscurament patrocinada per Ciutadans.
Segurament cap dels injuriats que van anatematitzar Ponç Puigdevall titllant-lo d’“antipatriòtic” (cosa que és probable que fos, perquè fins i tot els insensats detesten passar vergonya), no havia llegit els articles que, entre el febrer del 2000 i el juny del 2002, havia publicat cada dissabte al diari El Punt sota el títol “Els convidats de pedra”, una secció en què setmana rere setmana tornava a la vida una sèrie d’obres i autors oblidats, marginats, extravagants, a vegades extraordinaris i d’altres fallits, sense els quals, però, cap tradició literària seria digna d’aquest nom. Ningú que hagués freqüentat aquells articles podia acusar Puigdevall de sentir aversió per la literatura catalana, sinó al contrari: havia de felicitar-se de la bogeria d’intentar recompondre-la arreplegant fins i tot les ruïnes dels seus representants considerats menors, “figures intrigants” com Sinibald de Mas, Celestí Barallat, Pere Aldavert, Pompeu Gener, Jeroni Zanné, Cèlia Suñol, Plàcid Vidal, Llorenç Riber o Mario Verdaguer, que en qualsevol altra cultura “rebrien un tractament gairebé reialesc”, d’acord amb el que també escriu el poeta i assagista Enric Sòria al pròleg d’Els convidats de pedra, el volum editat pel segell gironí El Llop Ferotge en què Ponç Puigdevall ha recopilat ara aquells articles, més una altra sèrie publicada a El País.
Seleccionats i reordenats cronològicament pel mateix crític, aquest conjunt de textos aporten una visió insòlita i apassionant de la tradició literària, en què fins el més obscur d’aquests autors apartats dels manuals acadèmics té “almenys un llibre que val la pena llegir”. Puigdevall explica que entre els seus models hi havia llibres tan poc ortodoxos i tan rics en suggestions com Hazlitt el egoista, d’Adolfo Salazar, o Los raros, de Pere Gimferrer, encara que sovint, fins i tot per l’estil, recorda els millors retrats literaris que Domènec Guansé va fer dels seus companys d’exili, amb la diferència que no hi exposa cap nostàlgia per una Catalunya idíl·lica, sinó una gran fatiga pel nacionalisme “catalanesc”, tan procliu, afirma, a “regir-se per silencis i secrets” i a “fer equilibrismes sobre la corda de la fidelitat”. Al contrari, s’exalta amb aquells autors fora de la norma, exclosos de la “festa noucentista” o alineats en bàndols incòmodes, com ara Eugeni d’Ors, a qui dedica el capítol més llarg del llibre, perquè el principal criteri que ha d’atendre el “lector constant” és el de la pura alegria davant de textos capaços de transmetre un “lirisme visionari” o una “gràcia verbal”, balsàmica i festiva, sense sucumbir al “pedruscall de la retòrica”.
Ponç Puigdevall ha compaginat la crítica literària amb la pròpia obra de creació (‘Un silenci sec’, ‘Era un secret’, ‘Un dia tranquil’). Ara projecta tres volums més, un per any, de textos assagístics també a El Llop Ferotge: un de crítiques de literatura catalana actual, un altre de literatura traduïda, i el darrer, de literatura espanyola”.

 

El més llegit

I després