El col·lectiu guixolenc TZVR (Atzavara) organitza el dijous, 20 d’Octubre, a les 21:30 h. una nit amb dos concerts al Teatre-Auditori Narcís Masferrer de Sant Feliu de Guíxols amb una programació potent i molt especial per als amants de la música underground ja que presenten una de les bandes més llegendàries del punk nord-americà com és M.O.T.O. (Masters Of The Obvious) i la banda osonenca F.P. (Fills de la Plana).
El donatiu d’accés serà de 8 euros que donaran accés a una nit potent i molt esperada per als condicionals del gènere que podran presenciar els dos grups dels quals us oferim les següents sinopsis:
M.O.T.O (Usa)
Hereus del punk rock dels 60s poden recordar-vos a les primeres bandes del gènere als Estats Units així com a les britàniques que feien punk de finals dels 70s. M.O.T.O. (Masters Of The Obvious) ja han enregistrat uns quants LPs i singles, amb els quals s’han consagrat com un dels grans valors que hi ha a dia d’avui als EUA. Uns personatges que fan rock i punk com ningú i, com a prova, disposeu dels temes penjats al Mmyspace.
Paul Caporino va formar la banda a Louisiana l’any 1981 amb els germans Jeff i Mike Tomeny i Don Ward. A l’estudi no varen enregistrar massa cosa, només alguns temes que anys més tard es varen editar en format set polzades. Per això Paul Caporino es va desmarcar de la banda i va començar a enregistrar musicassets en format demo fins el 1.999. Tot i que, en menys mesura, la formació original també va enregistrar-ne un parell però la banda es va dissoldre en 1.987.
Caporino va continuar amb el projecte, en aquesta ocasió trio amb Brad Brewster a la bateria i Greg Fisk com a baixista. No obstant això, encara que la banda va tocar en més ocasions en directe, quant a enregistraments, la cosa continuava igual.
Va haver-hi una època en la qual Caporino es va ajuntar amb el bateria Beck Dudley i va convertir M.O.T.O. en un duet. Aleshores es varen editar diversos singles i el Single File CD. Varen tenir bastant d’èxit i el seu treball va arribar al famós DJ John Peel, que punxava en el seu programa de la BBC un tema de M.O.T.O. en repetides ocasions (Rot rot rot). El duet es va traslladar també a Chicago, on Caporino va mantenir aquesta formació.
L’any 1993, Dudley deixa M.O.T.O. però Caporino segueix enregistrant en format de casset més temes de forma casolana, un total de set entre el 93 i el 98. D’ençà de les hores i fins aquell moment, passen diversos membres per la formació que anaven i venien, Dennis Spaag, Garret Hammond, Tim Ford, Rian Murphy, JJ *Champion, Lawrence Mueseum of Death.
L’any 2003 s’edita el Kill M.O.T.O., àlbum que la banda enregistra en un estudi els temes més recents compostos per Caporino i enregistrats en casset. Per fi la seva obra mestra i àlbum amb temes totalment nous surt el 2005, el Raw Power.
Ara en Paul torna a presentar-nos els seus nous enregistraments, després de les seves aclamades visites anteriors. Es dóna doncs la benvinguda a aquesta autèntica llegenda del punk americà.
F.P (Fills de la Plana)
Formats a Vic l’estiu del 2005, FP (Fills de la Plana) són un dels grups de punk-rock més sòlids de l’escena underground catalana. Després de més d’un centenar de concerts a l’esquena, girant per Catalunya, el País Valencià, el País Basc o França, i tocant amb bandes de la talla de Leatherface, Hard Ons, Kitsch, Action Beat o The Rippers, treuen l’esperat segon llarg a Hang the DJ! Records.
El disc “Pedres contra planetes” és la consolidació definitiva del so FP. Després d’oscil·lar entre el punk fosc i les tornades fàcils, aquests nois han trobat l’equilibri. Es tracta d’un disc complex i alhora fàcil de digerir, que conté tretze talls d’un punk-rock intel·ligent, alhora clàssic i personal. A mig camí entre el so esquerdat dels primers Jawbreaker, les ràfegues d’energia de Rites of Spring, i tornades dignes del « Let’s Go » de Rancid. A “Pedres contra planetes” FP construeix un so propi i desacomplexat, molt més personal i difícil d’etiquetar que la majoria de grups de punk i HC. Les lletres de “Pedres contra Planetes” tenen un punt agredolç. Per una banda l’habitual desencís i el rebuig cap a una realitat que s’ajusta ben poc a les expectatives personals; i per l’altre l’obstinació per crear una realitat pròpia, sostinguda a base d’amistat, que s’escapi de les convencions i serveixi com a refugi del món exterior. A més, la simbiosi entre el que expressen les lletres i el que expressa la música ha estat curosament treballada. De manera que els punts àlgids del disc ho són tan a nivell líric com musical, com és el cas, per exemple, de l’estratosfèrica Ingenus, que dona títol al disc, els himnes A mig Camí o La Trinxera, l’enrabiada Nosaltres o l’emocionant Homenatge.
