El passat dijous 15 d’agost va tenir lloc, a l’Espai Port, el darrer concert del Festival Porta Ferrada d’enguany, que es tancarà aquesta nit amb l’espectacle de dansa Carmen. El Memorial Duke Ellington va mesclar les veus de l’American Spiritual Ensemble amb l’acompanyament instrumental de la Barcelona Jazz Orquestra, un doble ensamblatge de les millors veus afroamericanes i una de les millors big bands catalanes, del qual ja n’haviem vist un tast en l’edició de fa dos anys del festival , que en aquella ocasió no va acabar de satisfer el públic.
Els catorze vocalistes i quinze instrumentistes van interpretar clàssics composats per Duke Ellington, dirigits pel gran Everett Mc Corvey, que en un dels seus monòlegs en anglès – es deu pensar que en aquest país tothom té nivell – va dir que Ellington era el Mozart del jazz.
Durant el concert, que va tenir dues parts, van tenir els seus minuts de glòria diversos solistes tant masculins com femenins, podent sentir el Beginning to see the light amb Angela M. Brown, Mood indigo o el Hit me with the hat amb la soprano Janina Burnett, així com també algun medley de temes mítics com el It doesn’t mean a thing, que malgrat ser tots uns clàssics, foren molt aplaudits.
A continuació van interpretar alguns temes del Sacred Concert, que Duke Ellington va compondre per a la inauguració de la Grace Cathedral de San Francisco els anys 60 del segle XX. El concert va estar ple de pujades i baixades de ritme, amb algunes peces lentes amb el piano d’Ignasi Terraza o Tedrin Lindsay – que s’anaven alternant- i d’altres de més rítmiques i més aplaudides com les de Freedom, una suite de diversos temes exemplars d’aquesta música sacra, un cant de llibertat a favor de l’abolició de l’esclavatge afroamericà. Aquesta paraula (freedom), va ser dita pels coristes en multitud d’idiomes fins acabar en el català “llibertat”. És de suposar que els components de la Barcelona Jazz Orquestra degueren posar al corrent de la situació del nostre país als americans… La primera part de l’espectacle va acabar amb l’Ain’t but the one i David danced, amb el qual va aparèixer en escena el ballarí de claqué Lee Haw, que no va deixar ningú indiferent.
A la segona part del concert es van interpretar només set peces, entre les quals In a mellow town, The majesty of God (molt propera al gospel), Hallelujah i Praise God and dance. El bis va ser, com en el concert de fa dos anys, Oh happy day, gens sospitosa de ser composada per Duke Ellington.
En conclusió, si bé és veritat que els músics catalans van estar a l’alçada, es va notar cert punt de desgana per part dels americans, amb un punt de supèrbia demostrat en la manera de fer del seu director. Però, és clar, no tothom es diu Everett Mc Corvey.
Text: Joan Serra
Foto: Xavi Casals