RECORDANT CARLES HAC MOR A LA BIBLIOTECA

El director de la Biblioteca Pública Octavi Viader i Margarit  de Sant Feliu de Guíxols, David Hernández, a tramés un escrit dedicat a la figura de l’escriptor recentment desaparegut, Carles Hac Mor que reproduïm tot seguit:

“En motiu de la mort de Carles Hac Mor
Nombrosos mitjans catalans es feien ressò el passat dimecres 27 de gener de la mort de l’escriptor Carles Hac Mor, a Sant Feliu de Guíxols. Amb 75 anys ens deixa un poeta que s’autodefinia com a “infrapoeta”:  adjectius com radical, subversiu, extrem, irreverent, inconformista, avantguardista, “gamberro”, apareixen en les notícies per parlar de l’obra que deixa aquest escriptor i artista que conreava multitud de gèneres: la poesia i l’acció poètica, l’assaig, la novel·la, la dramatúrgia, el guió cinematogràfic, l’assaig, el videoart, la traducció. Fins i tot gèneres d’invenció personal: l’escalaborn, la paraparèmia i l’hiposeptimí. Conjugava la idea de l’home renaixentista en les seves inquietuds heterogènies (l’art es connecta en les seves diverses formes) però amb una mirada que anava molt més enllà dels cànons habituals, creant paraules, llenguatge, art,… vida.

Ell mateix deia: “És una dispersió molt aparent. A més de poesia he escrit assaig, textos sobre artistes… Però realment és assaig o crítica? O és poesia, o una mena de poesia teòrica. La meva dita novel·la La fi del món és més aviat una antinovel·la. Potser la gent que diu que jo no faig poesia tenen raó i és antipoesia. L’antipoesia també és poesia, tot i que tampoc s’ha d’institucionalitzar l’anti”.

Nascut a Lleida el 1940, als anys 70 va estar vinculat a l’art conceptual amb el Grup de Treball, i aquells anys i a la posterior dècada dels 80 va ser cofundador de les revistes d’art i poesia Tecstual, Ampit i L’avioneta, a banda d’impulsar-ne d’altres. Durant anys ha estat col·laborant en realitzacions cinematogràfiques i en nombroses revistes culturals i científiques, així com centenars de textos per a catàlegs d’exposicions; també en diferents mitjans de premsa i televisió com ara El País, Diari de Barcelona, El Segre, Diari de Lleida, TV3 i BTV. Si afegim la quarentena de llibres publicats, tot plegat ens parla de l’energia, la força creativa i la constància d’Hac Mor.

Va obtenir diversos premis literaris, entre ells el Premi Espais a la Crítica d’Art (1988), el premi Joan Fuster d’assaig (1998) amb l’obra Despintura del Jo i el premi de Cadaqués-Rosa Leveroni de poesia (2003) amb M’he menjat un llit. Un dels darrers reconeixements va ser guanyar, el passat 2012, els Jocs Florals de Barcelona amb Dietari del pic de l’estiu.

La seva vinculació amb Sant Feliu, on ha estat vivint els darrers anys, li ve principalment d’Ester Xargay, poetessa, videoartista (i novel·lista, assagista, traductora… us sona?), companya a la vida i en l’art (tot sovint en els recitals, accions, presentacions d’obres anaven plegats).
D’ell ha dit Laura Borràs, directora de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes), en declaracions al Diari de Girona: “Cada paraula reneix en el marc dels seus poemes, per tal com la seva lluita acarnissada amb el llenguatge el porta a dur-lo fins al límit, a subvertir-lo, a explotar-lo creativament, a ampliar-lo, a reinventar-lo i, doncs, a enriquir-lo sense cap mena de dubte”.

Alguns dels seus llibres més importants (segons apuntava el poeta Jaume C. Pons Alorda al diari digital El Núvol) són: S’ha rebentat l’hospici (Cafè Central, 1992); La fi del món (Empúries, 1994); Cabrafiga (Emboscall, 2002); M’he menjat una cama (Proa, 2003); Himnes del no-ésser (March Editors, 2009) o Sí fa que sí (Lleonard Muntaner, 2011).

Si el voleu conèixer, apropeu-vos als seus llibres, a la seva poesia, a la seva antipoesia; entreu en el seu joc on les paraules giren i es transformen i neixen i moren. I sí; si us pregunteu d’on ve aquest curiós primer cognom, és el primer joc que ens proposa: Hac és la inicial del seu primer cognom, documentat en el DNI: “Hernández”. Et trobarem a faltar, Carles.

ESGRIMA
L’art i la poesia maten
la informació, que mata
la poesia, la qual és
morta per l’art, mort al seu torn
pel crític; i l’apuntador,
l’historiador, mentrestant,
ha estat occit per la Història
al carrer, davant un museu,
i enterrat a la biblio-
teca, taca, toca i mata!
Del llibre Fer safor (Cafè Central, 2001)”

David Hernández Gasch
Bibliotecari
Biblioteca Pública de Sant Feliu de Guíxols

Comparteix

Les cookies ens permeten oferir els nostres serveis. En utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem de les cookies. Més informació